La manifestació del 10-J davant la retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, a més de ser massiva a la ciutat de Barcelona i d’aplegar molts centenars de ciutadans catalans a capitals d’arreu del món, ha estat qualificada la primera manifestació 2.0 pel ressò que ha tingut a Twitter i a la xarxa en general. Així, milers de missatges enviats a Twitter, fotografies penjades a Flickr i altres galeries romanen en arxiu d'aquesta jornada. (Vegeu “Milers de missatges reprodueixen la manifestació massiva a Twitter” a 3cat24.cat)
La majoria de missatges a Twitter són dels que hi han assistit i que, gràcies a la connexió Wi-Fi, envien les seves opinions. També n’hi ha molts de persones que en lloc d’assistir a la manifestació, han decidit seguir-la i adherir-s’hi des de la xarxa, la qual cosa amplia les possibilitats de mobilització democràtica com mai s’ha fet.
La notícia m’ha cridat l’atenció, especialment després d’haver estudiat les diferents perspectives teòriques de l’efecte de les TIC en els processos polítics. La barreja de missatges de polítics, institucions, mitjans de comunicació amb els de qualsevol ciutadà a Twit.cat –en total més de dos mil entorn del tema-, a primer cop d’ull podria acostar-nos a la perspectiva “ciberoptimista” segons la qual les eines 2.0 ens conduirien a la democràcia directa. Però lluny de caure en el determinisme tecnològic d’aquesta teoria, cal fer-ne una observació més acurada.
Tot i que, el Twitter és un espai que s’esdevé fora del marc formal de la democràcia representativa, cal examinar amb prudència que el servei de microblogging que constitueix no és utilitzat per tothom –disposin d’aptituds i recursos per fer-ho o no. Crec que aquest pot esdevenir un pas més enllà en la comunicació o almenys “informació” bidireccional dels polítics amb la ciutadania, que la que proporcionen els blocs dels polítics, sovint més proclius a la mera difusió de l’activitat al seu partit; tanmateix caldrà analitzar el nivell d’interacció que cerquen i accepten els seus twits.
Per tant, sense abandonar cert grau de “ciberescepticisme” en l’ús d’una eina que no està totalment estesa, em complau observar el nivell creixent d’ús de les eines 2.0 entre la població per tal de participar, opinar i mobilitzar-se entorn dels afers d’interès públic.
La majoria de missatges a Twitter són dels que hi han assistit i que, gràcies a la connexió Wi-Fi, envien les seves opinions. També n’hi ha molts de persones que en lloc d’assistir a la manifestació, han decidit seguir-la i adherir-s’hi des de la xarxa, la qual cosa amplia les possibilitats de mobilització democràtica com mai s’ha fet.
La notícia m’ha cridat l’atenció, especialment després d’haver estudiat les diferents perspectives teòriques de l’efecte de les TIC en els processos polítics. La barreja de missatges de polítics, institucions, mitjans de comunicació amb els de qualsevol ciutadà a Twit.cat –en total més de dos mil entorn del tema-, a primer cop d’ull podria acostar-nos a la perspectiva “ciberoptimista” segons la qual les eines 2.0 ens conduirien a la democràcia directa. Però lluny de caure en el determinisme tecnològic d’aquesta teoria, cal fer-ne una observació més acurada.
Tot i que, el Twitter és un espai que s’esdevé fora del marc formal de la democràcia representativa, cal examinar amb prudència que el servei de microblogging que constitueix no és utilitzat per tothom –disposin d’aptituds i recursos per fer-ho o no. Crec que aquest pot esdevenir un pas més enllà en la comunicació o almenys “informació” bidireccional dels polítics amb la ciutadania, que la que proporcionen els blocs dels polítics, sovint més proclius a la mera difusió de l’activitat al seu partit; tanmateix caldrà analitzar el nivell d’interacció que cerquen i accepten els seus twits.
Per tant, sense abandonar cert grau de “ciberescepticisme” en l’ús d’una eina que no està totalment estesa, em complau observar el nivell creixent d’ús de les eines 2.0 entre la població per tal de participar, opinar i mobilitzar-se entorn dels afers d’interès públic.
